Assumir la direcció d’una cobla sobradament centenària (creada el 1888), institucional (Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya), reconeguda (Creu Sant Jordi, 1988) i abastament popular (Premi Nacional de Cultura, 2014) era un repte que vaig acceptar l’any 1992 amb la seguretat i confiança que, tot i la meva joventut, els meus companys havien dipositat en mi.
La solidesa i respectabilitat dels directors que m’han precedit (Conrad Saló o Josep Cassú) i el nivell de professionalitat dels antics components de la Principal ens esperonen i gairebé obliguen a mantenir i enaltir la qualitat de la cobla.
S’ha optat per una línia molt clara: JOVENTUT i QUALITAT. Amb una mitjana d’edat força baixa i amb l’experiència que ja tenim tots, volem elevar el nostre llistó i contribuir no solament a dignificar la sardana i la música per a cobla, sinó també a intentar augmentar la qualitat cultural del nostre país.
Francesc Cassú, director.

La Cobla

Components
Flabiol, Pere Rabasseda
Tibles, Lluís Pujals i Gabriel Castelló
Tenores, Ferran Miàs i Jordi Carreras
Trompetes, Albert Font, Carlos Herruz i Jordi Gil
Trombó, Gabriel Duch
Fiscorns, Gerard Serrat i Manel Juste
Contrabaix, Jordi Company
Direcció, Francesc Cassú

“(…) Al meu modest entendre, no solament és la millor cobla de sardanes del present moment, sinó que és la millor cobla que ha existit des que es toquen sardanes en el país. És una lligada meravella, un conjunt prodigiós, un resultat perfecte. És un conjunt. Aquesta és la gran sorpresa. És una cobla que posa l’accent sobre la integració global, i aquest fet és d’una tal novetat que mereix els més càlids elogis.[...] Per crear el conjunt, els executants més destacats no han pas hagut de minimitzar-se; jo diria, més aviat, que el restant de la cobla ha hagut d’ascendir fins a ells.[...] Es podria dir molt més, naturalment; no crec, però, que es pogués dir menys. La cobla de la Bisbal dels nostres dies és una institució admirable. “(…) Josep Pla, escriptor. El meu país. Destino, OC VII, 419, 421, 423

” (…)La Principal de la Bisbal és el conjunto de más solera para ofrecer en su genuino sentido ampurdanés la música popular por antonomasia” (….) Xavier Montsalvatge, compositor (de l’article publicat a La Vanguardia el 21-8-1974).

a les roquesCom a component de la Principal de la Bisbal durant vint anys com a solista de tenora, avui continuo sent un fervent admirador de la mateixa cobla.
Espero i desitjo que tots els sardanistes i amants de la nostra música, tingueu a bé d’encoratjar-los en la tasca que actualment estan realitzant.
Rebeu una amical salutació. Ricard Viladesau

Estimar Catalunya és estimar la seva llengua, i encara més les seves músiques i cobles.
Escoltant la Principal de la Bisbal interpretant totes les formes de músiques de casa nostra consisteix a, encara més, fer-te apreciar la teva llengua, la teva terra, la teva raça.
Qui no és orgullós de la consideració, els sentiments d’amistat dels músics de la Principal de la Bisbal? Glòria a la reina de les cobles!!! Max Havart

La meva cordial salutació als amics de la Principal de la Bisbal, dipositaris d’un prestigi indiscutible i hereus d’una tradició centenària, rubricada per vàries generacions de músics il·lustres. Amb admiració i afecte, Jordi León

Els sardanistes i els amants de la bona música ho tenim molt clar: quan parlem de la Cobla el cor se’ns va a l’Empordà.
Aquesta plana pentinada per la tramuntana no només ha inspirat temes tel·lúrics, sinó que ha encomanat l’art del vent bufar a músics que han resultat genials i cobles que han esdevingut mítiques. D’entre totes, una de molt especial: La Principal de la Bisbal. Sebastià Alba i Bertolín President de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc

“Els músics de les Principals, acaben les sardanes, enfunden els instruments i se’n van a un envelat… diferent! Els músics també van a ballar? Oh no! Com aquells batedors que s’aixecaven del jaç per anar a jeure a l’altra era, ells també van altra vegada a tocar. Només una diferència. Ara canvien la tenora pel saxofon del fox anglès i el tamborí i el flabiol per les maraques, o carbasses plenes de perdigons, del dansó cubà. Cinc minuts després que l’orquestra ha interpretat el “Per tu ploro”, del mestre Pep Ventura, el solista -la millor tenora del país- fa el rumbero (…).” Carles Sentís, escriptor i periodista, de l’article “La Bisbal, el niu dels envelats”. Publicat a L’Instant, 21 d’agost de 1935

Salut, La Principal de la Bisbal, Cobla de Cobles, Cap i Casal de la Sardana, que per 100 anys més en siguis tu la més galana! Joan Lluís Moraleda

AuditoriÉs curiós que jo la sardana la veig, alhora que una tradició, una manera de fer força. Veig ballar les rotllanes i veig el rondo que feia’m amb el DREAM TEAM quan entrenàvem i que fou el fonament del nostre èxit sobre el terreny de joc. (…). Això és un equip; no es tracta que tots siguin magnífics i sensacionals, sinó que per sobre de tot hi hagi una gran harmonia. Johan Cruyff, ex-jugador i tècnic del Barça (de l’article “Futbol i sentiment”)

“Penseu al cap de tant de temps de ser fora de Catalunya una audició de sardanes per la Cobla de la Bisbal. De sobte el <Juny>. De cop irrompé pels aires aquell poderós clam de triomf, aquell agut alarit de joia, aquella afirmació vibrant, rotunda de la nostra personalitat. I tothom quedà immòbil, mut, amb els ulls plens de llàgrimes.” Joan Alavedra, anada al Voló (Catalunya Nord) acompanyat de Pompeu Fabra i Pau Casals.

És evident que, fer referència a la cobla La Principal de la Bisbal, és per a molts, i sense cap mena de dubte, parlar d’una de les senyals d’identitat de la música del nostre país, i en definitiva, de la història de la nostra cultura.(……). El que si que no deixaré de dir, és que aquelles persones que componen la seva formació, no estan dalt d’un pi, (malgrat que tenen raons per estar-hi), sinó que, ben al contrari, son persones que toquen (i mai més ben dit) de peus a terra, conscients de que el seu treball fet dia a dia i generació darrera generació, no és altra cosa que estar al servei de tots aquells que estimen (que estimem), la música. Joan J. Blay

liceu 2006Un dels principals trets de LA PRINCIPAL, i que li dona un paper transcendent dins la història de la música de cobla i la sardana, és la seva continuïtat com a cobla de primera fila ja des del moment de la seva fundació. Ha superat els canvis dels anys vint, els avatars de la guerra civil, i els molts canvis en les estructures de les cobles-orquestres dels darrers anys. El seu compromís en mantenir una exigència i rigor indiscutible en la formació de cobla i divulgar la sardana amb el més alt nivell musical, són un exemple a tenir en compte. No és fàcil estar més de cent anys al cim de les nostres cobles i seguir sent un referent indiscutible. Ara encetem el segle XXI, i LA PRINCIPAL segueix sent la cobla. Jaume Nonell

“Recuerdo cuando era niño (…) en las aburridísimas tardes de domingo, me iba con algún amiguete a la plaza de Sant Jaume a ver como bailaban sardanas (…). Me encantaba la música cuando ésta iba a toda caña y obligaba a los danzantes a ir a tope. Era hermosísima la uniformidad rítmica y lo muy en serio que se lo tomaban. Los brazos en alto y el ritmo trepidante de las piernas me tenían completamente embrujado. ¡Qué pasada! (…). Me gusta la sardana, me da buen rollo”. Pepe Rubianes, actor (de l’article “La sardana”)

La cobla “Principal de la Bisbal” és sinònim de qualitat, que a través dels anys ha mantingut amb escreix el bo i millor de la tradició. Antoni Ros Marbà, director

“Si una cobla tiene que hacer andar a los paralíticos serà evidentemente la casi centenaria, la legendaria Principal de la Bisbal”. Andreu-Avel·lí Artís —Sempronio—, Hoja del Lunes, 26 d’agost del 1974.

“Es la primera vez en mi vida que oigo tocar una cobla perfectamente afinada. Y conste que no es la primera ocasión que escucho sardanas. La cobla de La Bisbal me ha parecido sencillamente formidable”. Félix Lavilla, pianista

Palau de la Música“La Principal de la Bisbal representa en el campo de la cobla lo que el Orfeó Català para los orfeones. Su éxito nos pertenece un poco a todos y no hay ninguna cobla que pueda sentirse postergada ante ese homenaje a La Principal, pues en el fondo constituye también un tributo a la cobla en general (…)”. Lluís Albert, Destino. Juny del 1964.