L’Òpera Llull

Una gran òpera per al segle XXI

No s’assis­teix cada dia a l’estrena abso­luta d’una òpera, no en el segle XXI, i encara menys d’una òpera amb vocació de con­nec­tar, si més no musi­cal­ment par­lant, amb el gran lle­gat de l’ortodòxia operística, no amb les refor­mu­la­ci­ons con­tem­porànies d’aquest for­mat enca­rara refe­ren­cial dins les arts escèniques. Llull era, en aquest sen­tit, un repte majestàtic: el somni d’una família profun­da­ment melòmana, els Laga­res –en la seva marca empre­sa­rial, Metal­quí­mia–, com­plert en una “òpera de gran for­mat” que traspués cata­la­ni­tat i, al mateix temps, valors trans­na­ci­o­nals, a través de la figura uni­ver­sal de Ramon Llull.


Casu­a­li­tats a part, no deixa de ser simbòlic que Llull, el pro­jecte més ambiciós i reei­xit de la Simfònica de Cobla i Corda de Cata­lu­nya –for­mació única al món que, sota la batuta de Francesc Cassú, com­po­si­tor d’aquesta òpera, suma uns setanta músics d’aquests dos mons per­fec­ta­ment con­ci­li­ats– s’estrenés a l’Audi­tori de Girona en ple Black Fri­day, una de les últi­mes expres­si­ons d’aquesta glo­ba­lit­zació super­fi­cial i bar­ro­era, que el savi mallorquí no hau­ria pogut ni vol­gut ima­gi­nar fa set segles.
Reforçat per una ima­gi­na­tiva posada en escena de Xavier Albertí, Jaume Cabré, autor del lli­bret, ha vol­gut fer encara més humana i pro­pera la figura de Llull, cen­trant en bona part la seva peripècia vital en un con­flicte ima­gi­nat, però rao­na­ble­ment pro­ba­ble: el savi i –moral­ment, intel·lec­tu­al­ment– per­fecte Ramon Llull (Roger Padullés) va deci­dir dedi­car la seva vida a escriure i a con­ver­tir infi­dels, però pagant l’alt preu d’aban­do­nar la seva família, la seva dona Blanca (Gemma Coma-Ala­bert) i, sobre­tot en aquesta trama, la seva filla Mag­da­lena (Marta Mathéu), sobre qui gira bona part d’una òpera que, men­tre deixa anar frag­ments de l’obra literària i el pen­sa­ment de Llull, plan­teja que, fins al seu últim sos­pir, el gran tre­sor a què aspi­rava no era la con­questa mate­rial o espi­ri­tual de Jeru­sa­lem –o no només–, sinó l’amor per­dut de la seva filla. Entre un dolent del nivell de l’inqui­si­dor gironí Nico­lau Eime­ric (Toni Mar­sol) i un aliat com ara Jac­ques de Molay, últim gran mes­tre dels tem­plers (Eze­quiel Casa­mada), en un moment en què aquesta orde lliu­re­pen­sa­dora és dis­solta pel papa Cli­ment V (Marc Pujol), influït pel rei de França (Oriol Rosés), Llull es con­ver­teix en un refe­rent de pri­mera cate­go­ria que envia mis­sat­ges cap al futur, el nos­tre pre­sent.

L’huma­nisme de Llull con­necta amb les parau­les intro­ductòries de Josep Laga­res, que va dedi­car Llull als “nos­tres legítims repre­sen­tants, exi­li­ats o pri­vats de lli­ber­tat” i amb la inter­pre­tació finals que la SCCC va fer d’Els sega­dors, seguida d’una enorme ovació del públic i crits de “Lli­ber­tat” en un audi­tori ple fins a l’últim racó. Un èxit enorme.

Xavier Castillón El Punt / Avui 25/11/2018


Deixeu un comentari